miércoles, 8 de abril de 2009

Les gavines i el temps

a marguerite duras, i. m

somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: «jo vaig ser bella».
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.
cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.

cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat.

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d’un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.

Anna MONTERO, Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.

2 comentarios:

Fackel dijo...

Sí, todas las palabras dichas son nuestro pasado. Pero también lo son las que no se pronunciaron jamás. Las que apenas pasaron fugaces por nuestro cerebro, un instante incontrolado, incontrolable, sin llegar a engendrarse. Y de las que no siempre nos arrepetimos, o no siempre estuvo bien callarlas, o tal vez fue un acierto no parirlas...

Interesante el poema de Anna Montero. Intentaré dar con algún libro suyo. ¿Me recomiendas alguno? Lo ideal: bilingüe.

Aragonía dijo...

Saludos post vacacionales.
La escritora Anna Montero la encontré siguiendo este enlace: http://www.fti.uab.es/quarkpoesia/corpus.htm
No la conocía anteriormente; es lo que tiene la red.